diumenge, 24 de novembre de 2013

CAL GIMFERRER


  Es desconeix la data de la construcció de la casa.
  La referència més antiga que s'ha trobat és al fogatge de l'any 1.553, on hi apareix la casa amb el nom del seu llavors propietari Francesch Gimferrer.
  A l'Amillarament del 1.865 consta que al mas hi tenen un parcer.

  Fa uns dos-cents anys, a Sant Vicenç (igual que a molts d'altres pobles) no hi havia Casa Consistorial. Les alcaldies eren a casa del llavors batlle, essent habilitada per a tal efecte una de les estances de l'edifici.
  Així la masia Gimferrer va ser, alguns anys, l'alcaldia del poble.

ALCALDIA
  "Les guerres i revoltes del passat, que tants estralls ocasionaren al país, i també la poca cura dels nostres avantpassats en la conservació de llur patrimoni històric, ha fet que moltes poblacions, com la nostra, no comptin amb la seva documentació peculiar.
  Una de les habitacions de la masia Gimferrer fou habilitada com a Alcaldia.
  L'administració municipal s'efectuava en aquells temps en la mateix casa del batlle...

  Durant la guerra Carlina dels "Set Anys" a Sant Vicenç de Castellet, la masia Gimferrer (alcaldia en aquell temps) fou atacada. Es va destruir i cremar tota la documentació municipal existent. Per això és summament difícil trobar referències del municipi d'anys anteriors.
  Podríem referir-nos com a punt de partida de la creació del nostre municipi, com a tal, al escrits que consten en la promulgació de LES CONSTITUCIONS I ALTRES DRETS DE CATALUNYA (1.413) on apareixen els usatges de Barcelona dels segles XI i XII, perquè és la referència base de les municipalitats primitives que s'implantaren a les principals ciutats i vil·les dels Països Catalans. En algunes d'elles es confirma la seva procedència (segons topònims) romana.
  No obstant és possible que el municipi santvicentí fos fundat simultàniament junt amb d'altres municipalitats properes com Castellgalí, Castellbell, El Pont de Vilomara, Rellinars... ja que cap de les quals no es distingia per les seves prerrogatives i pel seu poder feudal. M'atreveixo a atribuir llurs orígens al segle XV.


  L'administració dels nuclis rurals , com el de Sant Vicenç, sempre es gestionaria des del domicili del batlle. Cal tenir en compte que, en aquelles èpoques, no existien les cases consistorials. Per altra banda, era el senyor feudal qui es reservava les atribucions de triar el batlle que més el complagués. Així hi havia un batlle, però qui seguia manant era el senyor feudal.

  Durant la guerra carlina dels Set Anys, a causa de la condició de liberals dels propietaris del mas, els carlins van assaltar diverses cases del poble i una d'elles va ser aquesta. Van cremar la casa i es va perdre part de la documentació familiar i municipal. 
  Era un dels masos del poble amb més poder econòmic. Juntament amb Sant Joan de Baix, Les Vives i Sant Joan de Dalt tenien la confiança dels senyors de Castellet, amos de gran part de les terres del municipi, i s'encarregaven de cobrar els tributs dels petits masos sotmesos al vassallatge.
  En aquest mas també s'hi va ubicar l'escola del poble i el jutjat."
                                                                                                        Sarret i Arbós.

  El llinatge dels Gimferrer va durar molts anys. 
  Maria Gimferrer qui morí el 27 de gener de l'any 1.925, era la propietària del mas i de diverses finques i edificis del poble.
  Vídua de Josep Marigot, no va tenir fills. Segons escrits que fan referència a la seva persona, era una dona amb molta empenta i se la coneixia al poble per la seva generositat i per vetllar per la gent necessitada. En aquells anys, tal com era costum en moltes cases pairals catalanes, un dia a la setmana oferia als captaires i als més necessitats un plat calent per a menjar.
 També se li atribueix el fet de ser una dona molt moderna per aquella època. Li agradava molt d'anar a Barcelona a passejar per la Rambla, anar de botigues o poder assistir a espectacles teatrals.
  Abans de la seva mor, va fer testament i, orientada pel llavors secretari de l'Ajuntament, en Pere Canal, en fer donació d'alguns dels seu béns al poble, regalà al poble el rellotge del campanar de l'Església. 
  Entre les seves donacions estaven diversos habitatges de l'actual carrer Maria Gimferrer i del carrer Sant Josep, el terreny  de la plaça de l'Ajuntament i els terrenys de l'actual cementiri. Tots ells formaven part de l'herència de la família Gimferrer. El terreny de la plaça de l'Ajuntament el cedí amb la condició que allí s'hi venguessin els productes de la pagesia de Sant Vicenç.
  La Maria era la filla del primer matrimoni del seu pare. En morir ella, el seu germanastre (fill del segon matrimoni del pare), en Francesc Gimferrer  en va ser l'heureu. 
  Ell va ser qui va muntar al carrer Gran, l'any 1.908, el primer cinema del poble. Era un cinematògraf que funcionava a gas. 
  En Francesc va crear una societat amb en Salavardo i en Valls amb qui explotaven unes mines de carbó. Els negocis no li van anar massa bé i va començar a acumular deutes. Fou mort en començar la guerra civil.

  Una familiar seva, la Maria, posa en venda la masia. L'any 1.953 li oferirà el mas a Esteve Gimferrer per 150.000 pessetes.
  L'Esteve Gimferrer (que no era família dels amos del mas), havia nascut al carrer Santa Maria de Sant Vicenç de Castellet. En rebre un mas amb terrenys a Castellbell i el Vilar, herència d'uns familiars seus de Monistrol de Montserrat, es va traslladar amb la seva dona a viure al poble veí.
  L'Esteve no disposava del capital necessari per a fer la compra, així que va pagar 50.000 pessetes en efectiu i va demanar una hipoteca per a la resta.



  Els dos primers anys (1.953 i 1.954), el seu fill gran, Marcelí, s'instal·la al mas Gimferrer.
  L'any 1.955 un altre fill de l'Esteve, en Ramon Gimferrer es casa amb Montserrat Ripoll. Com a regal de noces rep el mas i la hipoteca.
  En Marcelí, com a heureu, torna a viure a Castellbell on, més tard, serà el propietari del mas del seu pare.
  Des de llavors, en Ramon és el propietari del mas Gimferrer del nostre poble.

  Segons explica en Ramon Ginferrer, actual propietari, uns del antics amos del mas va posar com a condició, si algun dia es venia la propietat, que anés a parar a una família del mateix cognom.
                                                                                                                                                                                                          Esteve Gimferrer
                                                                                                                     Cedida Ramon Ginferrer.

  La masia, de planta rectangular, té la façana orientada al sud-oest. A l'entrada d'aquesta façana podem observar tres períodes diferenciats:


Cedida Núria Puértolas.

  La part més antiga correspondria a la paret posterior de la imatge, amb una porta dovellada amb arc de mig punt, actualment mig coberta, que podria ser la façana original.
  A l'arcada que fa de porxada s'hi diferencien dues èpoques de construcció que bé podrien pertànyer a dues ampliacions diferents: una ampliació de la vivenda i una altra per a fer la galeria amb els tres arcs.
  Aquesta galeria era oberta quan en Ramon va arribar al mas, tot i que en imatges antigues es veu que havia estat tancada.
  Aquí veiem en detall l'arcada on es poden diferenciar les dues èpoques.

Cedida Núria Puértolas.



  Per les inscripcions que hi ha a la llosa que es troba al campanar i a la llosa que es veu a la façana sud, la primera ampliació deu correspondre a l'any 1.777 i la segona al 1.853.


  





  





             
                Llosa del campanar.                                                                                   Llosa de la façana.
               Cedides Núria Puértolas.

  Segons l'informe de la Diputació, la casa constava de planta, pis i golfes.
  Si és així, en algun moment deuria d'haver perdut les golfes ja que, en aquesta fotografia centenària, no apareixen.

Cedida Ramon Ginferrer.
  
  Pel que fa a la planta, es conserven les tres crugies paral·leles orientades de nord-est o sud-oest, perpendiculars a la façana i cobertes amb volta de canó.
  La crugia que queda més al nord, és a dir a mà esquerra de l'entrada principal del mas, era l'antic celler on deuria haver instal·lada la boixa que el comunicava amb la tina.
  És la crugia més llarga, l'única que arriba fins la façana.
  La tina ja no existeix. Estava ubicada al costat de la porta d'entrada que dóna al carrer Eduard Peña. 
   

Antic celler.

La finestra de la dreta, dóna al celler.
Cedides Núria Puértolas.


  A la crugia central hi trobem les escales per a accedir al pis.

Crugia central.
Cedida Núria Puértolas.

  La crugia més meridional, actualment té cobert el sostre i no es veu la volta.

  Entre aquestes tres crugies paral·leles i la façana de la casa, hi ha una altra crugia perpendicular a les anteriors (és a dir, paral·lela a la façana).
  La zona d'aquesta crugia que hi ha davant la porta de la façana ha estat restaurada. En arribar l'actual propietari estava tota arrebossada. Actualment s'ha netejat i deixa al descobert la construcció original.

 Crugia de l'entrada, paral·lela a la façana
 i el propietari del mas, senyor Ramon Ginferrer.


Detall de la creueria de l'entrada principal.
Cedides Núria Puértolas.

  La zona més meridional d'aquesta crugia està condicionada com una estança i dóna accés a la crugia meridional.

Cedida Núria Puértolas.

  Quan en Ramon va arribar al mas, aquest ja havia sofert diferents reformes i ampliacions. Adherides a la casa principal,  a la façana sud -est l'any 1.955, hi havia dues vivendes: la de l'americà (adherida al campanar i actualment desapareguda) i la del senyor Playà (procurador).
Cedida Núria Puértolas.

  A mà esquerra de la imatge superior hi havia la casa de l'americà. A mà dreta, rere l'arbre, la casa Playà.
  Aquesta última, com que formava part de l'estructura rectangular de l'edifici, es va inserir amb aquest. Al terra del primer pis hi veiem un petit desnivell que ens indica on començava l'antiga casa Playà.

  Al llarg dels anys, en Ramon (constructor d'ofici) va anar fent un munt de reformes al mas, convertint la casa en un edifici més funcional per a les necessitats actuals.
  En primer lloc la casa era tota arrebossada i va començar a deixar al descobert les pedres.
  El campanar, curiosa estructura en una masia, tenia els vèrtex (les cantonades) de pedra, mentre que els quatre costats de la construcció eren de terra compactada.
  En Ramon va desfer les parets de terra i les va tornar a fer amb pedres velles que va anar trobant prop del poble.
  Aprofitant que refeia la construcció, hi va ampliar la finestra a l'alçada del pis, i va treure una de les superiors (la que donava al nord).
  En aquestes dues imatges podem veure el campanar abans i després de la reforma.





  
  
  



  A la dreta de la primera imatge, adherida al campanar hi ha una construcció. És la desapareguda casa de l'americà.

  El torrent de Sant Joan Baixava per on ara hi ha el parc i pel carrer Secretari Canal. Comenta en Ramon que ell va canalitzar i soterrar el torrent en la zona superior del carrer Secretari Canal. Però temps enrere, aquella aigua s'aprofitava per a la finca amb l'ajuda d'una sínia. La sínia, segons la imatge, es trobaria aproximadament al nivell d'on actualment hi ha el pas zebra.

 Arxiu Miquel Vila.

Detall ampliat de la sínia.

  A l'esquerra de la façana del mas, la família Gimferrer va cedir el terreny a uns familiars, la família Prat, perquè hi poguessin edificar una casa. És l'edifici on actualment viu la Mariló.
  Als anys en què es va edificar aquesta casa, el safareig del mas era a la galeria porxada. Per això van construir una mena de balcó adossat al nou edifici, amb la finalitat d'estendre la roba.
  Amb aquesta explicació que ens ha fet el Ramon, per fi hem entès la raó de ser d'aquesta construcció que semblava no tenir massa sentit.

Cedida Núria Puértolas.

  Tot i que, com podem observar a la imatge de principis del segle XX, cedida pel senyor Ramon, no hi havia golfes; ens explica que l'any 1.955 sí que n'hi havia, tot i que estaven en mal estat.
  Ens ha comentat que, durant la forta nevada del Nadal del 1.962, la neu va fer estralls en aquesta zona de la casa, ensorrant una bona part.
  Llavors, en refer-la, va construir el que ara és la vivenda del seu fill Francesc i la seva família.

Cedida David Bricollé.
On actualment hi ha el pati del mas, era la zona on es recollia el raïm per a premsar.

Imatge actual.
Cedida Núria Puértolas.

Tina d'oli del mas.
Cedida Núria Puértolas.

Batent el blat a l'era.
Cedida David Bricollé.
  
  Al pis de la masia encara es conserven les rajoles hidràuliques al terra:

Menjador.
Rajola del menjador.
 Rajola del despatx.
Cedides Núria Puértolas.
1.960
 Arxiu Miquel Vila.

Arxiu Ricard Gomis.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada